En aquell primer de desembre, dia de la Beata Clementina Anuaritedesprés
de ser llançat, el Mall forjat amb el llampec i el so del tro, no regressaria a
les mans del seu amo.
Entre tot el no-res i el no-res del tot, l’atzar de les regions gregues de
Macedònia i Tessàlia l’arrabassaria; amb la simplicitat d’una fe per leprosos,
cecs i captaires agenollats amb els dits entrellaçats davant d’una escultura
d’un Déu Creat per folrats lliure d’impostos; el martell.
La seva reactivació va ser alhora com la d’un superheroi arrogant amb
superpoders i la d’un nin indefens sense poder de decisió.
Llarg, de vianants i estret. Cada casa del carrer dels Enagistes adornava el
portal amb enormes tests amb fulles com orelles d’elefant.
En aquesta estranya, inesperada i nova situació, tot havia començat amb el
llançament de la seva arma distintiva, el místic martell Mjölnir. Era el seu
poder. Tan vulnerable davant la màgia i tan lluminós com el llamp o el foc.
Trontollava de menor a major com el mareig del faune pel laberint quan va
fer un pas, després un altre i, després per la manca de poder es quedà
immòbil com una estàtua de sal mirant cap enrere.
El Déu venerat per pagesos, apagat i desconsolat, desaparegué per
l’enrajolat romà del carrer dels Moliners.
El martell copejà en una teula del campanar, gairebé trencà el batall i va anar
a caure darrere d’un test.
L’església coronava tots els Sants amb petxines de mar com en un ritual
d’aigua els mesos de febrer, juny i octubre. Signes d’amor, protecció i
empatia per purificar i retornar la pau a les vides dels pagesos i moliners
d’aigua i gra.
La seva arma esculpida en pedra amb un llampec i tallada en fusta amb el
xoc de l’aire entre dos núvols, modelada en argila amb calor del llum
d’una estrella i l’abocament de bronze en motlles de la mida dels seus
punys, no havia tornat.
L’ensurt en sentir-se desprotegit desfigurà el seu rostre i va fer que el seu
cap comencés a repetir-se com una enorme cabeça d’alls. Llavors va
articularel que perdessis set vegades, cerca’l vuit». I, per ser un guerrer en
el centre d’una desventura no va saber a qui canalitzar les seves oracions
per un fascinant jurament del teòleg Tertulià a finals del segle II, en què
reconeixia que era absurda i difícil creure la idea, de què un home podria
tornar físicament del sepulcre. Davant aquest racional dubte i com un
enunciat tendenciós, va acabar així el proverbi aventurat: «És veritat perquè
és absurd, ho crec perquè és impossible».
Però m’agradaven les cares amb força i dignitat de la gent invisible que per
molt que la vida els hagi maltractat o apartat de la història, segueixen, i no
s’esfondren com els tassons, les tasses o els petits plats amb culleretes que
s’amuntegaven al costat de les absurdes històries a l’aigüera amagada
darrere la barra. El soroll constant de la cafetera acompanyava la conversa
de dos homes amb el monòleg d’una dona enumerant els requisits d’una
recepta al mig del bar.
toniterradesfuster@yahoo.es

Deja una respuesta