¿Des de quan l’amor és políticament correcte? El darrer tren de la nit
passava com passaven les coses pel meu costat.
-¿Per què estic aquí?
A vegades l’amor relliscava per les teulades fins als patis interiors de les
cases, com un joc romàntic. El sentit de la vida no era més que l’acte de
viure en un mateix, abans de sortir a passejar cap al mercat. El meu destí,
constava d’un sol moment, en què sabria qui seria per sempre.
En una càpsula atapeïda de buits i al costat del finestral de vidre per veure
de dins cap a fora rastrejant la darrera estació per descansar cinc minuts i
remuntar el camí una altra vegada. Vaig perdre el rastre. ¿Quan?
-Sí, si us plau… llarg i descafeïnat.
Tancava la porta amb el paraigua obert. L’amor venceria l’oposat en
aquesta primitiva simetria i trobaria el paratge per prendre un cafè per
sempre calent. ¿Quan me’n vaig encaramel·lar per últim cop?
-… sense esperar res a canvi.
-Mai no et vaig demanar res.
-Ni em comprenies, ni comparties.
-Ni silencis, ni sentiments d’aferrament.
Les coses només passen quan han passat.
Amb el primer glop amarg em preguntava: ¿quin és el secret per viure una
vida feliç?, ¿quin és el camí?, ¿on es troba la felicitat?
No volia veure escrit en una làpida: «Es va passar la vida fent el que no volia
fer, per aconseguir el que volia«.
Estar de tornada cap a l’última estació no em preocupava, és més, donava
sentit als viatges, als espais freds a l’estiu i veure a persones que en un
instant no tornaria a veure mai més. El moment en què deixava de posseir.
Vaig decidir esperar a Sa Bassa, el centre del tot alhora. El soroll, la calma i
les converses de tota mena entre persones diferents, ocupaven
democràticament, les taules rodones dels bars o s’entremesclaven anant en
sentits contraris. Tancava els ulls. Viure envoltat d’aigua per tot arreu,

 em causava un sentiment d’incomprensió, no d’inseguretat, però si de manca
d’inquietud per seguir en contacte amb les persones. Sempre intentava
endevinar si les persones, venien o tornaven. Venir i tornar d’un mateix lloc.
M’aïllava de qualsevol motivació, inspiració o aprenentatge. Escapar de la
la meva ombra. Em preguntava perquè si vivien a l’est treballaven a l’oest, si
eren alumnes o professors i si arribarien a temps a la reunió per exposar el
projecte. Fugir del meu propi fantasma. La ruptura emocional.
L’amor sincer ho resistia tot, era complex i tenia tres fases.

La producció de l’amor quan vas de la mà del temps per enamorar-te, la distribució de l’amor
quan dones i reps tendresa en l’abraçada inesperada i el consum de l’amor
quan estimes, descanses i desapareixen les baralles i apareixen les carícies.
¿Quan comprendria el que ha passat?
-Vius al teu cos separat del meu.
-He recolzat el teu talent i els teus objectius.
En aquesta hora en punt no tenia ni un sol projecte, ni ganes. Disgust a
disgust. El tropell del desamor s’amagava darrere del vitrall com tot l’any
darrere del mes de gener.
La boira despullava la part del darrere de les llars.
Els remolins de vent, com si algú diví sabés per endavant la jugada precisa,
aixecaren els tolls mullant portals, finestres i a un pobletaire despistat que
ressorgia per darrere d’un cotxe aparcat en zona blava rastrejant el carrer
més estret, a la recerca de la respiració en qualsevol racó amagat

en una sístole, per arribar a la botiga i comprar-se un batí. Congratular-me amb
l’existència.
Els patis es tornaven guardians de trastos inservibles que amuntegats
construïen temples al voltant de piscines de plàstic com a piques baptismals
d’Argos on van néixer els soldats que van lluitar a la batalla de Troia.
No escoltava. El sol engreixava les hores menjant-se els minuts com si
fossin segons sense gluten.
El món global era el meu nou veí. Abans coneixia tothom i ara em sentia
l’únic desconegut del meu poble. Durant aquell dia, no vaig tenir por. El
sentit de la vida estava per descobrir.
Faltava poc per arribar a casa, quan la serp de ferro de sobte, s’estava
alimentant dels secrets morts guardats en el Rieró de na Borges.
Ara el dit índex de Júpiter em guiava per aconseguir l’únic que volia
aconseguir, que era fer el que volia fer.
¿L’amor era políticament correcte?
Vaig distingir el senyal d’una torxa encesa des del carruatge d’Ares que
encara que tingués unes trenta amants i uns seixanta fills no sempre havia
sortit victoriós.
Havia perdut el codi de barres per entrar a l’inframón, mentre em deixava
guiar per Persèfone entre persones enfundades en abrics i bufandes a la
recerca d’algun torró sense sucre. Captiu dels canvis transcendentals, no
feia cas de la transformació dels sentits. Les fotografies han començat a
perdre el color amb un tel de polsim. Així que vaig decidir veure passar el
temps assegut al costat del final d’un guió.

toniterradesfuster@yahoo.es

Deja una respuesta