Som Cálao, de la tribu Tekba, i som l’últim supervivent de l’illa de Damposi.
El meu pare em va confiar la foguera per assegurar-se la tornada, s’allunyà
amb el meu germà per la línia recta a la recerca de la meva mare. Van baixar
per l’horitzó i desaparegueren. Els cossos dels habitants del mar de
Ceyebes eren molt forts, resultat de ser grans remers que comerciaven amb
els dàtils. Estre tots construírem una enorme canoa del tronc de la palmera
sagrada. Ara, feia seixanta dies que la venerava perquè haguessin trobat a
Gea, ma font de vida. La palmera sagrada elevava la copa orientada cap al
sol, les arrels s’arraigaven adquirint formes impressionants sota els meus
peus i la corona foliar la coronava davant Helis com a reina de l’ínsula. El
seu origen s’adaptava a la vellutada arena per una major producció,
rendiment i capacitat de transformació. Era el nostre referent i exemple a
seguir. Sé que estic tancat en la meva monotonia de caçador i recol·lector en
una cabanya construïda de bambú i palla. Però la ment era un cavall
salvatge galopant pel blanc de la lluna cada nit per despertar-la d’un petó als
llavis ocults de Selene.
Al meu pare, el Déu Poseidó, no li agradava el peix, tampoc no sabia nadar
i no aguantava la respiració sota l’aigua. El seu poder residia en l’enorme
forquilla de tres broquetes, conegut com «el Trident «que subjectava amb
totes les forces en sortir de casa. El meu pare, mantenia l’energia amb els
precs dels apurats navegants, quan el cant de les sirenes no orientaven els
desorientats menesterosos a pescar pels grans bancs de peixos.
Gea s’enamorà de Poseidó des de molt jove, perquè aprofità el càlid clima
per intermitentment acariciar la seva extensió i els seus espais intocables
pels humans. Gea i Poseidó, begueren els vents per assolir amb mi
l’equilibri i simetria entre la terra i la mar, per apropar als mortals la prudència
per i amb el planeta i el seny entre totes les criatures conscients del final
d’aquest món, tal com el coneixem, per a generacions actuals i futures. El
vent copejava esculls amb l’oceà. La meva mare emmalaltí a principis del
segle XIX quan les reformes laborals cediren en mans dels elegits per
establir un capitalisme agressiu en la competitivitat nuclear i la indústria
química, i així, els invisibles emprengueren el vericuet sender per herniar-se,
pringar i donar el call, matar-se, doblar l’espinada i guanyar-se la vida en una
esclavitud dissimulada amb una uniformada ocupació per un sou. Els elegits
idearen el seu propi sistema basat en el desplaçament econòmic i forjat en el
Gènesi. La pobresa és la base de la riquesa i molts amb poc, és molt per
uns pocs. I, si viure dels autònoms és una covardia, els valents emprenedors
seran afavorits per la fortuna. Eolo ventava vendavals amb totes les seves
forces i Posseidó conduïa l’embat de les onades cap al Pol Nord. Selene
il·luminava la nit amb lluna plena i Helios els oferia la llum per sotmetre les
ombres que ocultaven a Gea per una «crevasse «a la glacera Petermann que
amb els anys s’havia desorientat i havia vessat quilòmetres i quilòmetres
quadrats de murs de gel sobre l’Estret de Nares. Compromesa amb ella
mateixa, Gea, lliscava per una esquerda vertical i molt profunda cap el
centre d’ella mateixa per ser conscient de la seva imminent malaltia i posar-hi
remei. Però, ma mare, s’estava transformant en una tomba per a l’humanitat
que veuria el desconcertat reflex de la realitat completa i cara a cara. Anava
quedant nua, sense recursos i desprotegida davant la veritat del Pla real dels
elegits i que els invisibles desconeixíem. El seu temps concloïa i ara sabia
que moriria a la calma dels ulls de Helios, cremada pels raigs del sol i
desapareixeria a la vista de la lluna, sota les aigües dels extensos oceans,
als braços del seu marit. El seu últim batec cridava de dolor en solitud que
comencessin, com més aviat millor, a posar les bases per no esgotar els
pocs recursos que li quedaven i mantenir-se viva per molts anys i veure
créixer a Cálao, el seu fill petit. El sentit comú de l’univers s’anticipava a les
migracions per manca d’aliments, a què la meva illa desapareixeria i moririen
els ossos polars. Que no emigrarien les aus, que canviaria la durada de les
estacions i augmentaria el nivell del mar. Que s’intensificarien els huracans,
sobrevindria més calor i més malalties. Haurien massa inundacions, incendis
i seguies. I, que haurà menys arbres i més deserts.
Encara som un xaval i encara mantinc el foc encès. Però, quan creixi, viuré
en un planeta envellit i subliminar pels invisibles, sota un paradís artificial
amb tot inclòs pels elegits.
Ficció dedicada a l’esforç dels desapercebuts en combat diari per caure a
final de mes amb un salari mínim decidit pels elegits.
Present a la veritable existència dels ocults darrere la supervivència d’un
món en extinció.
toniterradesfuster@yahoo.es

Deja una respuesta