Ens muntàrem al tren de les onze en direcció a qualsevol mercat de
Mallorca. Fa gairebé un any que no ens envoltàvem amb gent en un espai
tancat. Tot s’alineava per creuar un dia de retrobaments a la recerca de
formatge, mel o torró casolà per Nadal. Tot sigui per i per a la família.
El fred es proclamava el senyor suprem de les paradetes. El cel s’ennuvolava
i es vestia de dol. Però, no es generava ni mica de vent i la pluja estava molt
lluny. Tot i que a les dotze, entre el Puig de son Guitart i el de Sa Comuna
vérem un petit llampec.
Tot era bo. Érem a la glòria. Era una recompensa temporal a les encertades
eleccions en el passat. Cada paraula ocupà el seu lloc, res va quedar al
tinter i ens portà calma a les nostres ments que romandrien connectades per
sempre.
Aromes diferents, mostraven passadissos secrets, fets, de costums culinaris
d’àvies, menjars típics del camp i embotits que podíem veure com es feien.
Miréssim cap a on miréssim sempre hi havia algú oferint qualque cosa
deliciosa.
No molt lluny, al centre de la plaça, l’estàtua d’un jove assenyalava
l’abeurador dels ases i amb l’altra mà, l’estrella de mar.
Els egipcis representaven la ignorància amb un cap d’ase. Els ases
s’utilitzaven com a bèsties de càrrega, de tir i curaven les rodes dels molins.
Però era un animal treballador i resistent, capaç d’acordar-se del camí de
tornada i de la persona que ho tractés malament.
La figura s’alçava com el Déu de l’aigua i del sol i mostrava la seva saviesa
als comerciants en l’art de cultivar el blat i la vinya.
No era inferior, era amo de la seva naturalesa. L’ase portà els misteris de la
idea de les idees de la creació de l’univers i la consciència de Déu, el seu fill.
Heràclit deia: «els que adoren imatges com a déus són tan necis com els
homes que parlen amb les parets».
Testàrem una melmelada de magrana i un altre de cirera.
Els perses, pensaven que les coses que es feien amb mans humanes no es
poden considerar Déus.
Gairebé al final compràrem un pa bretó, simplement perquè ens encanta que
sigui esponjós i amb una escorça cruixent i un pot petit de mel de canya,
enginy de la nostra Senyora del Carme.
La meva àvia asseguda a la taula, primer donava gràcies pels aliments i
després sense respir, deia: «Santa Maria, Santa Maria… quina coca em
menjaria». Maria va ser germana, mare i companya. La deessa triple, una
Trinitat. Final, meitat i principi. Maria com una gota, llum i estrella de mar.
Fou l’escollida i estimada per Déu.
El vent ens va empènyer fins a l’estació, un territori mitològic antic on vaig
visualitzar tres Verges amb els seus fills divins als seus braços. Maria mare
de Jesús, Sémele mare de Diònis i la verge negra, Isis, esculpida en basalt.
El tren va disminuir la velocitat, i parà just davant d’un grup de músics de
jazz que en ordre rítmic entraren abans que nosaltres.
Un ritu de Sumèria consistia a entrar a l’aigua representant mort, la immersió
sepultura i sortir-ne la resurrecció.
Començà a plovisquejar, les gotes repicaven i veure ploure sense mullar-se
s’assemblava a un paisatge antàrtic reflectit als teus ulls com Clar de Lluna
de Debussy. I en aquell mateix instant, la lluna i el sol calmaven la set a la
font d’Haoma.
El poble s’allunyà i això em va acostar, així com la màquina s’accelerava, a la
terra i als ametllers.

toniterradesfuster@yahoo.es

Deja una respuesta