Aquesta expressió encara ara es fa servir, tot i que ve de temps enrere. Gairebé tots sabem que vol dir menjar molt. Però, us heu preguntat d’on ve l’expressió? Us he de confessar que jo no ho sé, tot i que hom pot suposar que es deu referir al fet que passar-ho per un tub deu facilitar que el cabal del qual s’hi aboca sigui major. Bé, posats a imaginar, tot s’hi val.
En medicina veterinària l’expressió la utilitzem de forma literal. És a dir, de vegades donem menjar als animals per un tub, o si voleu, a través d’un tub. Òbviament això només ho fem quan el pacient no pot menjar tot sol.
Els tubs es poden introduir pel nas (sonda nasogàstrica). És molt freqüent en medicina humana perquè els orificis del nostre nas són prou amples perquè un tub de diàmetre considerable hi pugui passar. Aquesta tècnica també es pot utilitzar en la clínica de petits animals, però els diàmetres s’han d’adaptar al tamany del pacient i per tant, el diàmetre del tub és força petit.
Per a introduir menjar solem emplear altres opcions, que sempre requereixen una petita intervenció quirúrgica. La més habitual és la col·locació d’un tub d’esofagotomia, també anomenat de faringostomia. El que fem és un by-pas de la boca. L’entrada del tub és directament a l’esòfag. Amb el pacient adormit, fem una petita incisió a la pell i continuem fins a l’esòfag on introduírem un tub fins a mitjan esòfag. Aleshores el cosim a la pell perquè no es mogui i realitzem un embenatge perquè no es pugui infectar.
Aquesta darrera setmana n’hem hagut de posar un, a tres moixets diferents. Els dos primers tenien una malaltia al fetge que els havia fet perdre la gana. Si no els alimentéssim a través de la sonda es moririen de fam.
El cas de’n Gordo és diferent. És un moix de color taronja mascle de 3 anys. Ahir el van atropellar. Va rebre un impacte mot fort al cap que li va provocar diverses lesions. En primer lloc, l’equip que estava d’urgències el va estabilitzar. Els cops al cap sempre provoquen trauma cranioencefàlic i si no anem alerta el pacient pot morir. Ha estat tota la nit sota vigilància intensiva. Ha rebut oxigen, fluids intravenosos i, a través d’aquesta via, també li hem administrat antibiòtics, analgèsics i altres coses que facin sentir més confortable.
Aquest matí l’hem sedat per poder fer-li radiografies i explorar-li bé el cap i sobretot, la boca, perquè la té «descol·locada» i li surt sang. Hem detectat una fractura a l’arc zigomàtic (també anomenat pòmul) i una altra al paladar. Per aquest motiu li sortia sang del nas, ja que s’ha produït una fissura que ha deixat les dues cavitats temporalment comunicades. Finalment, per si no n’hi hagués prou, se li ha luxat la mandíbula. Per això no podia tancar la boca. Aprofitant l’anestèssia, l’hem posada al seu lloc.
Com us deveu imaginar, en Gordo no pot menjar. Per començar li deu fer molt de mal, a més, si mengés, una part del que ingerís se li aniria cap al nas, a través de la fissura. Finalment, no li convé obrir la boca ni mastegar, perquè se li podria tornar a luxar la maxil·la.
Hem allargat un poc mes l’anestèsia per col·locar un tub d’esofagotomia. Demà el començarem a alimentar «per un tubo«, però començarem amb petites quantitats que anirem incrementant fins a aconseguir cobrir les seves necessitats energètiques. Segurament, en Gordo haurà de dur el tub durant tres setmanes o més. D’aquí a un o dos dies, quan se’n pugui anar a casa, ensenyarem als propietaris com s’ha d’alimentar la seva mascota i quin protocol de neteja i desinfecció hauran de seguir perquè no s’infecti.
Probablement d’aquí a un mes en Gordo ja tornarà a menjar tot sol i d’aquí a Nadal ja es podria menjar els torrons. Molta sort Gordo!!

Deja una respuesta