Serien les vuit i vint-i-vuit del matí d’un dia de novembre. Dits llargs i prims
amb una àmplia obertura amb el poder de transformar un dormitori sense
finestres en una astronau que a pas de semitò negre i blanc gira pel
firmament circular en un mal acostumat cercle d’aristocràtiques cinquenes.
Un polze autosuficient i autoritari per un gir de canell ràpid i eficaç.
Tots treballant per separat fins al jorn del judici. Independents els uns dels
altres per viatjar a la velocitat de la llum per l’univers de la Passió de Sant Mateu, el Rèquiem de Mozart o el Messies de Händel.
Començava un combat a mort entre dits i tecles d’assot cobertes de nacar i
bemolls de carei. Del cel vindrà per caure sobre el niu una espurna i jutjar
uneixes petits peixos musicals i exercicis d’octaves, sextes i terceres que d’un
fort cop d’espasa de foc a cada un, un àngel, el just darà.
La vida és capritxosa i el sota de l’instrument desordenat ha de trobar la
quantitat de mentida que es necessita per a la vida. El piano vaig resistir el fort
atac dels dits.
Les mans blanques es mouen en harmonia cap amunt i cap avall cercant un
punt de referència que l’acorrali a la mandra i l’estripi en trossos fàcils de conquerir.

El poder de transformar és pel mal d’esquena, després d’hores i hores
d’estar assegut en una banqueta sense respatller davant d’unes partitures
il·legibles, quan sé que de bones intencions és empedrat el camí de l’infern.
I, al costat del bust de Chopin, l’ocell es va cremar a l’instant com un símbol
de força i immortalitat.
Vèncer un lloc desconegut en un esforç progressiu. Purificació.
Però tot això no serveix de cap de bestiar a l’hora d’empunyar un martell, colpejar i
clavar un clau.
Les dues mans i els cervells practiquessin durant molts d’anys. Purgar.

Els ulls i les orelles desxifraren hores i hores obres d’autors considerats
grans compositors.
Tot perquè, si som incapaç de muntar una calaixera, qualsevol moble amb
caragols o fer un simple forat en una paret per penjar un quadre.
Els concerts i els escenaris acabessin perquè van acabar amb qualsevol
esforç, voluntat o felicitat.
Créixer i crear-te conseqüències.
La distància separa cossos, no cors.
El sol i la lluna conversaven una estona abans de ficar-se el llit o aixecar-se,
després de sopar o esmorzar junts.
Les necessitats del públic en un moment donat canviaren, també els
repertoris i els formis encara més.
Renovar-se o morir, i vaig decidir morir.
Així que, amb el que em costà arribar, em quedí amb el que portava posat i
la música m’aixafà i desapareguí.
Algun temps vaig caminar per tenebres amb un cos sense ànima, sense
l’essència vital.
Em vaig seguir en una barca amb un rem a cada mà, enmig d’un oceà ampli i
profund que m’acceptà quiet, a la superfície, sense cap direcció.
L’aire fresc i la boira, lentament, davant una situació tràgica en veure la
solitud i en la sinceritat del silenci, l’arpa contemplà com l’ànim apassionat
es transformava i s’alliberava del pes del passat. El present quedava purgat.
Terratrèmol de sonates i sonatines, escapoleixis i preludis, escalis i arpegis, tan
gran serà, que la torre alçada per  les decisions i a la solitud,derrocarà.
Tímid silenci, assossec empresonat esperant l’ànima desencaixada per en alliberar-me
de l’embruixat del encantari d’un pla formatiu de la infància per un
futur esplendorós.

Reinventar-es porta el seu temps i processar la informació als disset també.
Les melodies i contrapunts es van escapolir per darrere dels balls de va salar en
pistes d’hotels tots els estius.
La decepció com un cavaller negre descendent de Sem i amb cap de corb
em visitava cada nit recordant-me amb un llenguatge semític i fosc: «el teu quod
facis et és qui és quia senar pots facere vel alieu»(«fas el que fas i ets qui ets
perquè no pots fer ni ser cap de bestiar més»). Així durant deu anys.
Als dotze anys, només volia estudiar música clàssica a Viena.
El pas del temps amuntega els anys com a flassades en un gelat i llarg
hivern que apareixia per temperar el fred com a lladre de qualsevol íntim
entusiasmi, i quan més tot sol em vaig sentir, els mites estigueren amb la meva.
I l’estudi es va omplir de busts de compositors contemporanis.
Equivocar-te i morir i a cada un el just darà. Els muntanyers es fondran pel
renéixer físic i espiritual. El sol perdrà la claredat peressorgir de la cendra i
començar un nou cicle. Tot el món serà tristor en la quietud de l’exaltació del
domini del meu mateix. Gran foc del cel davallarà i de les flames sorgirà una
nova au de cos daurat i ales de color escarlata i un nou estat d’ànim amb
plomatge inigualable serà capaç de fer front a les pressions i assolir una vida
sana. La lluita entre el cor i la raó, la vida i el temps i la voluntat i la
Intel·ligència.
Deixar de ser músic.
Així em vaig convertir en un invisible.
Un visible desconegut
toniterradesfuster@yahoo.es

Deja una respuesta