El carrer era tan fosc, que semblava haver desaparegut qualsevol teoria
sobre el meu insegur destí. Arrossegava quaranta anys d’ofegada República
condicionada per una desagradable dictadura. Havia perdut el cor, l’impuls i
el sentit de la vida.
Eren les set del matí,i, la boira queia com la nata sobre l’asfalt de xocolata.
No hauria d’haver acceptat aquest desèrtic treball, però ho vaig acceptar, que
ara em diguis el contrari, ni em va ni em ve, alguna cosa havia de fer, i
transportar obres d’art és legal. I a mi no me va semblar un mal treball, me
paguen
 bé, et promet, que, sincerament, si són autèntiques, robades o no,
m’és igual, potser fins i tot, ves a saber, em donen un percentatge.
Cada dia que finalitzava m’allunyava més de mi mateix fins que me’n vaig
deixar de conèixer per complet pel retrovisor de la furgoneta.
El meu cunyat de Sant Llorenç em regalà una espasa medieval. Ara era meva
i em sentia un Hidalgo errant. No la vaig poder entrar a casa perquè la meva
dona deia que donava mala sort. Però, abans de manejar-la l’havia
d’entendre. La portava al maleter i aquest era un bon moment.
El cel s’amagava temorós del fred, que lliscant per l’interior de l’abric em paralitzava el cor.
Encenguí el motor per escalfar l’espai i vaig pujar la incomunicada ràdio.
El rebombori dels bel·licosos escombraires del femer m’alertava de l’atac del
drac a les portes de la comunitat de Sasbol al costat de l’estany de
Dornétecon. Empunyà l’acer per sacsejar amb fúria a la bestiola i obtenir un
precís cop en la seva dentadura. La mandíbula es va esquerdar en dos
trossos, escampant les dents inferiors per terra. Mentre esquivava en l’aire
una urpada, una segona onada de trompades m’apallissà les costelles que
m’arraconà inconscient. El seu pudent alè, al minut, em despertà pel tuf de
carn socarrimada. M’havia quedat sense un sol pèl al cos. Si d’una xuclada
s’empassava les dues peces mestres moriria.
Formà una foguera en la seva gola que va encanonar contra mi. Depenia
d’un precís i ràpid moviment per esquivar i no quedar carbonitzat per la
segona flamarada.
Tots tenim un petit sender que recórrer, un compromís i un objectiu. Vaig fer
meves les paraules d’Alexandre: si venç les meves pors venceré a la mort.
Avui som aquí com a home lliure. No som un esclau per un sou amb diners
de confiança. Jo combat per la meva terra en nom del meu avi i del meu
pare. No lluit perquè un rei m’obligui a fer-ho. Aquesta és la batalla decisiva,
la decisió més difícil i el sacrifici final. I si per les coves del Drac ves els meus
avantpassats que em vegin com el poble que van ser, home i dones amb el
cor en la mà, en una Mallorca mallorquina de costes braves a on a ran de
mar els mallorquins, estimats per la terra, creixíem com el pi de Formentor
amb un llenguatge propi.
Recollí els quadres en una bella casa mig en ruïnes de les mans d’un francès
en la rica Via Major. Fou un barri històric oblidat per l’ajuntament en un pla
urbanístic dels qui escolten la veu de Déu.
Giraria a l’esquerra per Verge del Carme cap al carrer dels Creuers on
batallaria just davant del bar Ebro. Allà dins, els fills de la guerra civil
intentaven sortir de la fam entre cafès i ponxets cercant petits estraperlos.
Tot succeïa com un descuit del destí. Infermers i sirenes, policies i famílies
als balcons. Tots homenatjant al quixot que els havia salvat del sanguinari
monstre d’un sol cop d’espasa.
Psiquiatria. Despatx del doctor Freud.
-Hola
Sigmon,¿Ets tu?,¿on som?
-a on cada any en aquestes dates.
-he creuat el túnel del present al passat.
-Han trobat dues fotos en el cotxe.
-No lluitis contra la zona fosca de l’inconscient. La ment t’està encadenant les
mans a un abisme dins un cosmos inexistent. I s’està repetint amb massa
freqüència. Acceptar no és perdre.
-Aquest pic, ¿que he fet?.
-Et trobaren colpejant el camió d’escombraries en el carrer Guiem d’Efac
alertant a no sé quina Madona des Caparó.
-Ja veus, els vius no s’acosten i els morts em visiten cada any.
– Per cert, no em cansa el meu descans, però entén, que estic mort des de
l’any 1939. El meu espai i el meu temps acabaren.
Si hi ha un lloc en aquest món on no queda ni una ànima, és el cementiri.
toniterradesfuster@yahoo.es

Deja una respuesta