L’altíssim en la seva grandesa creà a l’home i de l’home la dona. La dona
mossegà la poma i l’home engendrà a Déu sobre les seves pròpies
petiteses…i, així ens va, entre economies.
El senyor Almansa, la senyora Maria Teresa i l’hereu Felip del cinquè foren
els tres candidats.
Només el canvi es manté i en política es tracta (si canviéssim el polític) de
que les coses no canviïn massa.
«Don Luis de la Planta Catorce» va tossir fins que van parar de parlar i li
donàrem la paraula: com sabeu el 28 de maig ens toca elegir president.
Després d’un curt silenci, els propietaris parlotejaren al portal de la finca
sobre les necessitats més urgents. La neteja de l’escala i l’ascensor, la
brutícia i els fils d’estendre de la terrassa i la pudor de les canonades.
La votació consistiria que si eren molts de família necessitarien més vots
per aconseguir el seu elegit candidat i si eren menys, menys.
Al considerar-me un diletant, podria garantir que les coses van ocórrer
exactament com les recordo.
Dins l’arca de la comunitat quedaven uns estalvis que en favor dels veïns
s’administraren els candidats i el president en un sopar parlamentari de
consens. No hi va haver propines.
L’edifici no era molt lluminós, més aviat, fosc tirant a tenebrós. No tenia luxes,
només una peixera amb una medusa. Un petit quadre d’una església i un
crucifix iniciava un passadís estret de parets altes i nues amb rajoles
encerades. L’única porta d’entrada es tancava sola, però per entrar calia una
empenta. A la part de darrere hi havia un jardí amb belles roses que jo sempre
abonava amb pell de plàtan.
Repartiren fullets, piruletes i tots els vicis, xacres i febleses dels aspirants,
els buits s’ompliren d’enormes somriures blanquejats i les promeses volaren
d’orella a orella a canvi de ser la proposta més important per encapçalar
l’edifici i comptabilitzar els estalvis dels confiats veïns que amb fe i un si,
renunciaven a aquests mals de closca, ja que, votessin a qui votessin, «el
pagar», no ho trauria ni el millor «Presidente».
El carrer, el cotxe i la ciutat, la casa, el país i les coses del voler retenien al
senyor Felip en un cinquè pis de protecció oficial que va heretar del seu avi
Lluís que vivia al catorze i que arrabassà batalla a batalla a Carles del segon.
He de pensar i creure com Felip, el net, desitjava atorgar-se el poder central
de la presidència de la comunitat de veïns. Compartia amb l’avi la missió
d’elevar la humanitat per sobre de la monotonia de la vida. Instauraria un
sistema totalitari i terminal, oferint salvacions als compatriotes per sortir de la
crisi; els anys van succeir sense un mirall lentament ràpids, es van acomodar
en les greixoses decisions i per envellir va seguir donant gràcies per
mantenir-se viu; encara que hi sortissin amb el cap ficat en un contenidor.
Enamorat sempre del que s’ha aconseguit, rendia tribut a la idolatria.
Vaig poder entrar a la cuina més tard. De fet, aquella nit havia trigat una hora
intentant fregar els plats més bruts. La nevera desendollada havia quedat
sense gel i una carn podrida amb una olor penetrant feia que tornar a la sala
a sacsejar la pols de la taula de canvis fos impensable.
Veïns, som afortunat i m’emociona compartir l’escala amb vosaltres. Estic
disposat a treballar cada dia en les reformes de benestar que calguin. Donem
forma del primer fins a l’últim i que els últims siguin els primers. No perdonaré
deutes perquè cap associació ha de perdonar a cap deutor i no vos deixaré
caure, més us lliuraré de qualsevol temptativa davant mals lloguers o vendes.
Paguem els deutes i no ens fiquem en falsos pressuposts, perquè nostre és
aquest terreny dins el torrent, per prosperar per sempre mai. Crec que parl
en nom dels de dalt i dels de baix.
Mentrestant vaig pujar uns entrepans de sardines en escabetx als àtics a on
en «Lluc i en Pere» acabaven d’escriure els discursos dictats per «Don Lluís»
en «El Despacho».
I en aquella; en la qual morim els invisibles per ells; guerra de passadissos i
portals, la successió de’n Lluís fou per Felip del cinquè. Entre tots formaren
una gran aliança pels decrets de cada nova planta.
I quan tot va haver acabat i no quedava ningú, passi el pedaç per «la taula de
canvis» i vaig apagar els llums.
Per cert, som l’ invisible d’aquesta finca.

toniterradesfuster@yahoo.es

Deja una respuesta