Viure implica construir una brúixola per trobar la trajectòria cap a un sol lloc,
cap a una sola oportunitat.
A l’edat de cinc anys, vaig prometre al germà del meu avi que cercaria el
paratge ideal. El meu oncle Juanito havia estat comptable a la fàbrica
d’embotellament de llet, Agama. Allà milers d’ampolles de plàstic anaven
esvalotades de dalt a baix per una escandalosa cinta automàtica en una
mateixa direcció i una sola motivació, atipar-se de llet fins al coll i trobar el
tap de la seva vida. La xapa que qualsevol ampolla desitjaria.
En les seves cartes mecanografiava petits suggeriments col·leccionats per
l’absència d’un fill i l’estranya mort de la dona.
La senyora Vicenta vestida de negre asseguda darrere la tauleta d’aquella
petita llibreria, les portes de fusta vermelles i les revistes penjades d’un fil fi
amb dues pinces davant del Teatre Principal de «Variedades» encara són
presents en la meva babeca memòria. Per cert, un joveníssim «José Antonio
Terrades Morató«, hi debutava com a solista amb dues cançons: «Cae la
nieve» i «Ho capito che tiamo «.
Les partitures es van perdre a l’interior de l’entapissada cadira per la humitat
de les vies de tren.
Una nit d’hivern,»Vicenta», destinada a rebre el perdó, es va tombar en el
matalàs de llana, quieta, en la tendresa d’una casolana esclerosi i els mims
de la negrosa màrgega.  Laurent, un facultatiu amic de la família xiuxiuejava
remeis i argumentacions pels passadissosc’est trop de bilirubine«.
Els glòbuls vermells arribaven morts al seu fetge. Les cèl·lules
descontrolades es dividiren, fulminaren el teixit i es van procrear pel cos,
estenent-se un color groc per tota la pell. A les quatre i set minuts la vesícula
biliar l’inflava el ventre fins que es va rebentar.
El dormitori s’engalanava de primavera, la condensació daurada romandria
tombada sota l’edredó blau cel i sense bregar cap batalla, es va endinsar fins
a la riba en forma de llum. Simplement, la febre refredava l’últim alè de la
senescència.
El seu marit, dret al costat del llit de caoba amb capçal isabelí, no sabia si
podria viure sense ella. Però Hela, l’àngel de la guarda, custodiava la fràgil
resposta: «no hauria de fer-ho. No per sempre».
De fet l’enyorança li faria malbé la vida quan una ombrívola nit somiaria
l’espinada d’un negre cavall de tir cap a un cementiri ple d’imprescindibles.
Tot ens pertany a tots, no som illes i la persona insular farà nosa i
deshabitarà el planeta. I, mentre occident es perd en una religió oriental que
em reté l’ànima en un consum capitalista fracassat que tot ho vol perquè no
em serveixi per res, aviat, el meu jo imperceptible i els invisibles atorgarem el
tron sobirà al gavatx en unes eleccions. Una cadira on els invisibles i el meu
jo imperceptible mai ens asseurem.
Toniterradesfuster@yahoo.es

Deja una respuesta