Quan na Layka va entrar per la porta presentava una gran debilitat, tant, que no podia mantenir-se dreta. Ja havia anat a un altre veterinari, però no se sabia què li passava.. Els seus propietaris se l’estimen molt i no podien veure-la d’aquella manera. A més, no volia menjar i aquest signe en particular encara els inquietava més.

D’això ja fa tres setmanes. Ha estat un procés llarg. Na Layka ha quedat ingressada al nostre hospital de Manacor durant tot aquest temps. Primer només de prova una nit i després fins que s’ha recuperat suficientment per poder-se’n anar a ca seva.

Molts de voltros coneixeu la paraula diabetis (mellitus). La gent xerra d’aquesta malaltia dient que qualqú té sucre a la sang. És una manera d’explicar-ho. De fet, en els manuals antics de medicina la diagnosi incloïa  detectar el gust de la sang!! Sortosament la tecnologia ha avançat prou perquè avui en dia quantifiquem els valors de glucosa en sang d’una manera més acurada i menys desagradable per al veterinari.

La diabetis es produeix quan el pàncrees no es capaç de produir insulina, l’hormona encarregada de mantenir la glucosa de la sang dins d’uns paràmetres correctes. Massa poca glucosa ens debilita i ens pot produir convulsions o fins i tot la mort. Però un excés tampoc és bo i ens aboca al mateix final passant per episodis de desgana, set, problemes renals, cataractes, mala circulació, infeccions, etc.

Na Layka tenia pancreatitis, la qual vol dir inflamació del pàncrees. A més, molt severa. Tenia afectats els ronyons. La malaltia, a més s’havia manifestat amb debilitat. Aquesta debilitat estava produïda doblement per una neuropatia (afectació dels nervis perifèrics) i per una trombosi. Ja veieu que la situació era molt delicada. Van anar passant els dies. En tenia de millors i de pitjors. En aquesta darrera situació ella no tenia força ni per alçar el capet. Va haver de rebre fluids, oxigen, medicació intravenosa i moltes atencions. Les nostres infermeres s’encarregaven d’anar-la canviant de posició, nit i dia; de fer-la neta i, per descomptat, d’anar comprovant les seves constants vitals i, és clar, els valors de glucosa en cada moment.

He de confessar-vos que de vegades ens va fallar la fe, però en Joan Francisco no va tirar la tovallola. Ell sempre va tenir clar que volia arribar fins al final. Dissabte, quan se’n va anar a casa na Layka ja era capaç de mantenir-se dreta uns segons i, amb un poc d’ajuda, donar unes tímides passes. Segurament li costarà recuperar-se del tot. A més, haurà de prendre una dieta especial. Els seus propietaris han comprat un aparatet per a mesurar la glucosa en sang i els hem ensenyat a treure’n la mostra. També han après a posar injeccions d’insulina que li hauran d’injectar a la seva mascota, probablement, durant tota la vida.

Ha estat un premi a la perseverança alimentada per un gran amor entre uns humans i el seu company peludet. I això, amics meus, ens ajuda a tirar endavant. Creieu-me. Bé, la plata de dolços que va dur en Joan Francisco també…

Deja una respuesta