• La fam de la meva infantesa s’envoltava de pobresa, a la qual accedia per
    autocràcia, i, en aquests temps preliminars, la crisi s’envolta de riquesa, a la
    qual no puc accedir per democràcia.
    Tot quedava enrere, les pèrdues d’una quimera i el meu cor que volia
    salvar- me de la diabòlica letargia de l’amable somni capitalista. I, en un
    matiner acte de comptabilitat, feia balanç de beneficis de la situació del
    patrimoni.
    Rodaven els anys setanta quan Na Bel,»sa rossa«, baixava l’estreta escala
    del carrer Sant Isidre amb tots els projectes que als trenta, una al·lota era
    capaç d’aconseguir amb una galleda plena d’aigua i un fregall, escombra i
    pal de fregar.
    Cada engabiat dijous, avançava com qui avança per una passarel·la en un
    cos de model. Encara camina estirada, i com diu i deien, va ser, serà i és,
    una de les més «guapes» de Manacor.
    Na Bel cobrava dues dotzenes d’ous a l’arrendatari per netejar-li la casa.
    En la sapiència cristiana,»fer dissabte», equivalia a realitzar un inventari;
    potenciar l’actiu i escombrar el passiu, i els diumenges descansar. Però els
    catòlics li van donar la volta i es va quedar en neteja general de la llar,
    reservat a les dones. Molt semblant al cas de Maria Magdalena.
    Així que, mentre feia dissabte, jo, amb cinc anys, jugava a les dames amb
    l’arrendatari del qual no record la seva pèrdua. Després va morir la seva
    dona i fa uns pocs anys la seva filla amb una petita discapacitat psíquica.
    Vos dic a vosaltres que em llegiu: alerta els amics de barret. I qui no ho
    creu, que ho vagi a cercar.
    Només els divendres, en un sudari de paper de «Vanguardia«,els
    xampinyons s’implicaven en un entrepà de truita com companys
    conspiradors del dogmàtic i arcà caràcter de vint-i-quatre ous, dels quals
    només dos serien elegits pel berenar de l’escola.
    Aquests matins m’amagava en una de les cabines dels lavabos amb altres
    alertats i espantats alumnes (en aquells temps poques famílies aconseguien
    encebar un porc). De cop i volta, sentíem el crit de guerra¡un ataque!.
    Els germans Fioldos apareixien rastrejant el menjar a canvi de no donar-te
    una pallissa. Encara que per plaer et pispaven l’entrepà i t’arriaven una
    manta de galetes, llets, hòsties i carabassades que t’encomanaven el tors
    amanit i mig estroncat a tots els sants apòstols baix cúpula i capella
    reservada a tota mena de peticions, ciris i benedictins.
    Sigui aquest un bon moment per dedicar un pensament a la serenitat de la
    generació del 65 que no entén ni sap el contingut del pinyó; com qui no sap
    què fa aquí; per què està en fase d’observació del seu desenvolupament.
    Una salutació als invisibles.
    Toni Terrades
    toniterradesfuster@yahoo.es
    Col·laboració: 3

Deja una respuesta